viernes, 26 de marzo de 2010

Me gustaría creer en el cielo

Me gustaría, sí. Porque tengo una amiga a la que ya no puedo llamar ni ir a ver, pero a la que sigo queriendo y a la que me gustaría poder recurrir aunque fuera por vía celestial. Me gustaría que pudiera leer esto y decirme que soy una cursi y una exhibicionista por estar escribiéndolo, aunque fuera lanzándome una tormenta al balcón. Me gustaría poder elevar la vista a las nubes para contarle lo que me pasa y que me contestara haciendo brillar estrellas o acercando Saturno. Que me sorprendiera de repente despeinándome con un vendaval cuando tuviera ganas de que nos echásemos unas risas.

No voy a decir que mi amiga es perfecta, porque no lo es, pero es perfecta para mí. Lo era hace diez días y sigue siéndolo hoy. Me sigue llenando de alegría y me sigue haciendo reír. Sigue teniendo sus peculiaridades, sigue haciendo sus gestos con los manos y diciendo "Bueno, bueno, bueno". Así, tres veces. Porque quizás no esté en el cielo mandándome una nevada en abril o un arco iris a las cinco, cuando los niños salen del cole, pero sí que está cuando hablamos o reímos o la recordamos.

De todas maneras, quizás a partir de ahora hable con las nubes o le sonría a la luna por las noches. Quién sabe si Viki no andará por ahí escondida, haciendo, como siempre, lo que le da la gana, sin preocuparse de que creamos o no en el cielo.

Te quiero, Viki.

Y para recordarla mejor, las palabras de Ruth, que creo que ha clavado lo que sentimos sus amigas del MIP y nos recuerda algunos de los mejores momentos que hemos vivido juntas:

Gràcies per ser sempre a punt per sortides, per dansa del ventre, per bàsquet, per explicar-nos, de tapes per Barcelona, com anava la Lola a l’excursió, per la nit vestida de pallasso al Carnaval, ballant Sopa de Cabra amb els peques.

Ha sigut curt, massa curt i és que encara que t’haguéssim viscut 100 anys, al teu costat hauria sigut massa curt. Però pensem en el sopars al mexicà, al vietnamita, al tailandès, en aquest llibre que ja no podrem canviar, en les excursions a Barcelona sense nens o en una xerrada llarga a casa la Gis parlant de tot i de res.

Sentim la ràbia de no haver fet un sopar de cunyadíssimes, de no veure Disney a través dels teus ulls, de no menjar els brunyols que havies de fer dissabte, de les sevillanes que ja no ballarem, de cada sopar on mai no hauries fallat i de la farra que volíem planificar.

Et recordarem a l’estiu corrent mentre recollies en Jofre a la guarde per anar al Club natació, perduda per l’Empordà (dins d’un cotxe amb GPS) per arribar a Port, quan algú sigui simplement un rot (sabem què vols dir tot i que no tenim altra paraula), o quan aparegui un fardapollas, un ‘catering’ i un ‘pívor’, cada vegada que fem la barreja dels brunyols, quan mengem cus cus, quan pensem que si ‘ser ric, és comprar-se tot el que un vol’ i que és fàcil aprimar-se a base de polvos. Si mai tenim una targeta de pagament fraccionat, et veurem al tren explicant-nos el màxim i el mínim!

Omplies molt i et trobarem a faltar. Pensarem en tu sempre positiva, sempre riallera, sempre amb una mirada crítica i veurem totes les teves virtuts en la Queralt i en Jofre! I pensarem en tota la teva energia. Esperem haver-nos encomanat una mica de tu i haver après a mirar el món a través teu.

Un petó Viki!

2 comentarios:

Marona dijo...

Un abrazo bien gordo.

Paula dijo...

Gracias, guapa.